DISFUNCIÓ MIOFASCIAL (DMF)

23 de diciembre de 2021

En fisioteràpia parlem de disfunció miofascial quan una estructura del sistema neuromusculesquelètic no pot desenvolupar la seva activitat de manera correcta, com per exemple una dificultat en l’estirament o contracció muscular. Aquesta disfunció no es pot objectivar amb les proves mèdiques habituals com radiografies, ressonàncies o ecografies. Per aquest motiu, el seu diagnòstic es realitza mitjançant la palpació, tests ortopèdics i el raonament clínic i subjectiu del terapeuta.

Dins del calaix que suposa la DMF podem trobar-nos entitats com ara: punts gallet, adherencies tisulars, irritació tisular (per substancies residuals metaboliques), alteració estructural del teixit (diferencies de densitat o textura per exemple en una cicatriu o fibrosi), alteració de to muscular (hiper o hipo tonies), alteración de la longitud muscular (escurçaments) o descordinació motriu ( perdua de propiocepció).

Totes aquestes disfuncions poden ser doloroses a la compressió (sobre tot les primeres de la llista) i produeixen diferents efectes característics: alteració de l’activitat muscular, restricció del moviment, debilitat muscular, fatiga i dolor referit.

Causa

Les causes d’aquestes disfuncions poden ser diverses i es poden combinar entre elles. Les més comuns poden ser mals hàbits posturals, immobilització prolongada, traumatismes de repetició (males pràctiques de mobilitat en l’activitat esportiva o la vida quotidiana…), causes emocionals i relacionades amb l’estrès, nutrició inadequada o inflamació sistémica.

Per altra banda, la disfunció miofascial no implica un dany en el teixit necessàriament. En cas de danys en el teixit, parlaríem de lesió, com pot ser una ruptura fibrilar, una tendinitis o un esguinç. Tot i així, una lesió si que implica una disfunció miofascial, ja que el teixit no pot desenvolupar la seva funció normal (propiocepció, contracció, relaxació…) , de la mateixa manera que una disfunció mantinguda a llarg plaç pot acabar causant una lesió per mal ús de l’estructura.

Segons la idea exposada al paragraf anterior, la DFM pot afavorir que una lesió es cronifiqui ja que al no permtere el correcte funcionament de la estructura lesionada ( o fins i tot d’estructures veines) els mecanismes natruals de regeneració que te el nostre cos perden eficacia.

La DFM constitueix llavors el veritable objetcio del treball del fisioterapeuta ja que directament no podem actuar sobre el dolor o sobre la evolució d’una lesió o enfermetat, és a traves de corretjir la DFM que indirectament ajudem al nostre cos a millorar la seva funció i superar dintre de les seves possibilitats la lesió en cuestió

Per assegurar un bon tractament, és important identificar correctament la causa de la disfunció per eliminar el problema adequadament. Centrar el tractament només en els símptomes (les conseqüències), suposaria una millora temporal, i la disfunció podria reapareixer molt probablement.

Tractament

Identificada la causa, la disfunció miofascial es pot tractar amb fisioterapia manual o conservadora, i amb punció seca o fisioterapia invasiva.

L’objectiu del tractament serà la reprogramació de les terminacions nervioses tissulars per recuperar la propiocepció, la normalització del moviment tissular mitjançant l’eliminació d’adherències, la recuperació del to i densitat tissular adequada, i la correcció de les funcions metabòliques locals, recuperant la homeòstasi i el flux sanguini.

Com a complement als tractament anteriors, es poden aplicar tècniques d’embenat o kinesiotaping i l’explicació d’exercici terapèutic com a mesura de tractament i prevenció.

FISIOTERAPIA CONSERVADORA TÉCNIQUES FiO DE INHIBICIÓ